Rúbriques d'un sol punt: i ara com qualifico?

En els darrers temps he començat a utilitzar, com cada vegada més professionals de l'educació, un tipus de rúbrica, anomenat rúbrica d'un sol punt (single-point rubric), que en comptes de diferents nivells de gradació consisteix simplement en una explicació del nivell màxim esperat per a cada ítem a avaluar, amb un espai per a anotar-hi les coses que s'haurien de millorar i un altre per a les coses especialment reeixides. Aquí podeu veure'n un exemple, aplicat a una exposició oral:

Aquest tipus de rúbrica em sembla molt més útil per a la coavaluació que les rúbriques tradicionals,  perquè obliga els alumnes a verbalitzar els aspectes concrets que destaquen per bé o per mal, generant una dinàmica de comentaris molt més específics que amb les rúbriques tradicionals. A més a més, com que els comentaris queden escrits, es pot fer servir el full de rúbrica per recordar, abans del següent treball del mateix tipus (en aquest cas, una exposició oral), quins elements cal conservar i quins millorar respecte a l'exposició anterior.

Amb aquest tipus de rúbrica també eliminem el principal problema de les rúbriques tradicionals: la dificultat de situar allò que valorem en un nivell concret, aquella sensació que tot està "entre aquest i aquest", sobretot quan en cada nivell de la rúbrica hi ha més d'un aspecte concret a avaluar. En la rúbrica d'un sol punt podem separar aspectes positius i negatius que en la rúbrica tradicional potser estarien en el mateix requadre.

Ara bé, hi ha un aspecte en què la rúbrica tradicional té un gran avantatge: a l'hora de qualificar, és molt més fàcil decidir una qualificació a partir d'un rúbrica en què els diferents nivells d'assoliment coincideixen amb les diferents qualificacions possibles, ja siguin numèriques o amb paraules, això que alguns anomenen -segons jo- equivocadament "qualitatives": Assoliment excel·lent, notable, satisfactori...

Amb les rúbriques d'un sol punt, la relació entre la valoració i la qualificació que li pertoca no és òbvia. Per a un docent que conegui bé les competències i la seva gradació pot ser més o menys senzill assignar una qualificació segons els comentaris de la rúbrica, però això no és així pels alumnes. Això pot fer que, si ens trobem en un ambient poc acostumat a aquest tipus de valoracions, i en què la qualificació continua sent el més important per als alumnes (i per als seus pares), es generi un sentiment que les notes es posen "a la babalà", o pitjor, segons l'opinió que el professor té de cada alumne.

Aquest any, jo em trobo en un ambient com el comentat, i he de reconèixer que no m'he atrevit a fer les qualificacions basant-me només en les rúbriques d'un sol punt. Però tampoc no he renunciat a fer-les servir, sinó que he creat un sistema doble: fem avaluació formativa/formadora amb les rúbriques d'un sol punt, i després decidim la qualificació amb una rúbrica més tradicional.

Poso aquí la rúbrica que faig servir per avaluar les diferents competències (o dimensions) en el projecte concret de l'exposició oral, un projectes de diverses hores que significa una quarta part de la nota trimestral (sí, aquest trimestre torno a fer mitjanes de competències, però aquest és un altre tema).

Veureu que no tot el que hi apareix coincideix amb la rúbrica d'un sol punt anterior:

Les parts de Oral i Slides es decideixen d'acord amb el que s'ha comentat a la rúbrica d'un sol punt, tot i que per qualificar he ajustat més els graus d'assoliment el que diu la documentació d'avaluació competencial.

El punt de Tractament de la Informació l'avaluo jo, conjuntament amb el grup, el qual tenia com a referència una base d'orientació que indicava els passos del procés a seguir.

El punt de Treball Cooperatiu es qualifica en el moment d'avaluar el procés de treball, després d'utilitzar una altra rúbrica d'un sol punt, que és la següent:

Part de les diferències entre el que hi ha a la rúbrica d'un sol punt i la rúbrica tradicional, en alguns aspectes a avaluar, es deuen al fet que la rúbrica d'un sol punt està pensada per a coses que poden avaluar els alumnes, i l'altra incorpora elements que avalua el professor. Tot i això, després d'haver fet les valoracions en autoavaluació i coavaluació, difícilment els alumnes discrepen de la qualificació que acaben obtenint en cada competència.

Segur que el mètode que faig servir és molt millorable, però m'ha servit de compromís entre la meva idea de qualificar al mínim possible i les expectatives d'un alumnat molt encarat a la qualificació. Seguirem millorant.

Espero que aquest acte de desfogament personal pugui servir com a idea si algú es troba en una situació semblant a la meva. Podeu aprofitar les rúbriques que vulgueu, i modificar-les com vulgueu. I si no, disculpeu per la llauna.

Avaluació per competències o dimensions (I): com i per què?

El passat mes de juliol es va publicar l'Ordre que modifica l'avaluació en l'ensenyament secundari obligatori (ESO). El principal canvi és que l'aprenentatge passa a avaluar-se mitjançant el grau d'assoliment de les competències dels diferents àmbits, i un altre canvi important és que les notes numèriques (almenys, les finals) són substituïdes per un grau d'assoliment: No Assolit (NA), Assoliment Suficient (AS), Assoliment Notable (AN) o Assoliment Excel·lent (AE).

El segon canvi, per si sol, no tindria gaire sentit: el professorat decidiria que una nota final de 5-6.5 equival a AS, un 6,6 a 8,5 AN, etc. Però té tot el sentit si s'observa la filosofia de l'Ordre, que comentaré una mica més avall.

El canvi vertaderament important és el primer: l'ordre indica que el que cal avaluar és el grau d'assoliment de les competències treballades, i no pas uns coneixements concrets recitats tal com s'han memoritzat. Perquè s'entengui: en anglès, cal valorar si en una redacció o una conversa l'alumne sap utilitzar correctament els temps verbals (entre d'altres coses), i no pas si en una pregunta d'examen sap omplir els buits amb la forma correcta del Present Perfect.

Això vol dir que, a l'hora de crear una activitat que pugui ser avaluada, cal saber quina competència o competències volem avaluar. I hem de pensar activitats que serveixin per aprendre i millorar aquestes competències. Això, a la pràctica, significa canviar què ensenyem, com ho ensenyem, i com ho avaluem. A més a més, l'Ordre indica que l'alumnat ha de ser partícep de l'avaluació, mitjançant l'autoavaluació i la coavaluació.

I tot això, per què? Llegint la introducció de l'Ordre, veiem la filosofia que hi ha al darrere: l'avaluació ha de ser eminentment formativa (orientada a guiar l'alumne en un procés de millora) en comptes de qualificadora (per indicar un nivell assolit, en relació a les expectatives o la resta d'alumnat). Per fer això, l'eina principal han de ser els comentaris guia, en forma de retorn o retroalimentació (feedback), i la implicació de l'alumnat en l'anàlisi del ser procés d'aprenentatge.
En aquest sentit, les notes sobren. Tal com han demostrat alguns estudis, quan l'alumne és avaluat amb comentaris específics de millora progressa més que quan és avaluat amb una nota, i també més que quan és avaluat amb comentaris i nota. La qualificació s'ho menja tot. El primer que mira un alumne quan li retornes un treball amb comentaris i nota, és la nota. La segona cosa que miren és la nota del company. I sovint ja no miren res més.

Encara més, l'Ordre indica (recorda) que cal avaluar "tenint en compte els ritmes i les potencialitats de cadascú." Això és molt complicat de fer amb les notes numèriques, si no és fent trampes.

Una altra cosa que indica l'Ordre és que cal valorar el grau d'assoliment de les competències al final del període avaluat (trimestre, curs). Per tant, quin sentit té fer una mitjana d'un exercici a principi de curs amb un altre de final de curs? Cap ni un. Aquí els números, altra vegada, perden la utilitat.

L'Ordre, és cert, no indica en cap moment que no es puguin fer servir números com a eina avaluadora, però, com veieu, rema en una altra direcció.

Aleshores, com ens ho fem per avaluar i acabar decidint un grau d'assoliment de cada competència?

La meva proposta personal és crear un registre de feedback vinculat a les competències comentades (o, per a més facilitat, i com que l'Ordre ho permet, a les Dimensions). El meu repte ara és cercar una manera fàcil d'emmagatzemar-lo per tal que sigui accessible als alumnes i a mi mateix, de manera que pugui veure tots els comentaris que he fet a un alumne referits a cada competència, ordenats per data, que em permetin determinar quin progrés ha fet i en quin grau d'assoliment es troba.

La feina sembla titànica: parlem de tenir uns 12 comentaris per alumne i trimestre mínim (3 per dimensió, en el cas de l'anglès). Comptem uns 150 alumnes de mitjana per professor, i tenim que cada trimestre hem de recollir 1800 comentaris. Impossible, oi? Són 30 comentaris al dia. Impossible? Part d'aquests comentaris poden venir dels propis alumnes i dels companys. Difícil? Amb 4 hores de classe al dia, no podem fer 30 comentaris de millora? 7-8 per classe? No dic que sigui fàcil, però...

Prometo escriure en el futur per explicar el meu fracàs, o l'èxit si es donés el cas. Desitgeu-me sort.

Per cert, si la idea no us ha semblat absolutament descabellada, podeu seguir un grup de gent al Facebook que es diuen TeachersGoingGradeless, i les etiquetes de Twitter #goingGradeless i #teachersgoinggradeless.

Jornada oberta als professionals

Uau!

En el marc de la segona jornada oberta als professionals de l'educació que ha organitzat aquest curs 2017-18 l'IE Les Vinyes, m'han donat l'oportunitat de parlar sobre la meva experiència d'aquests 5 mesos com a substitut a Les Vinyes, concretament en l'apartat d'avaluació.

L'objectiu era explicar el que havia copsat sobre com es fa l'avaluació a l'institut, especialment en el marc dels projectes, tant d'àmbit com transversals.

La veritat és que, quan vaig començar a pensar què podia dir, em van venir tots els dubtes, perquè no sabia què s'esperava que digués. Vaig fer una llista de coses que fèiem, i la teoria que hi ha al darrere, i de seguida vaig veure que allò no ho podia encabir en una xerrada de 10 minuts. Com podia decidir què era important i què no? Vaig jugar la meva millor carta: la Marina, la meva parella, que és professora amb mooolta més experiència. Li vaig demanar que m'escoltés 10 minuts per veure què li semblava la xerrada.

Després de gairebé tres hores, amanides amb frases com ara: "uf, quin avorriment!", "això ja ho sap tothom", "quina obvietat, tot son paraules que no volen dir res", "estic completament en contra d'això que dius", i coses similars, vaig poder-ne extreure algun "veus, això sí que és interessant", "ara, exemples, posa exemples", "això m'has d'ensenyar com es fa". Eureka. Tinc la millor parella del món.

Vaig eliminar el 80% del que anava a dir, vaig mirar què era el 20% que quedava, vaig decidir que hi havia 3 punts importants, i em vaig prometre que la gent marxaria de la xerrada amb aquests 3 punts per reflexionar:

1) Alavuació: menys notes i més comentaris.

2) Els alumnes poden (han de) participar en totes les fases del procés d'avaluació (decidir què s'avalua, decidir quins criteris es fan servir, avaluar, i treure'n conclusions).

3) Per a coavaluar i autoavaluar-se amb rúbriques, una eina excepcional és el complement per a fulls de Google anomenat CoRubrics (creat per Jaume Feliu, @jfeliua a Twitter) que permet fer-ho amb un formulari creat automàticament i que presenta les dades ordenades també automàticament en un full de càlcul.


Us deixo aquí el suport de la presentació per a qui el vulgui recuperar. Vull deixar clar que això no és cap document de l'IE Les Vinyes sinó una visió personal, i que les meves impressions no representen necessàriament la línia oficial del centre, sinó el que a mi m'ha semblat aprendre'n.

Taller de jocs de lògica. Il·lusions òptiques

Aquest any, com a part de la meva docència, em toca fer un taller, que ve a ser una optativa on es barregen alumnes de primer fins tercer d'ESO. La millor part és que vaig tenir la llibertat de proposar un taller, i em vaig decidir pel Taller de Jocs de Lògica, Enginy i Estratègia. És un tema que m'agrada, crec que pot ser molt útil per desenvolupar altres maneres de pensar, i del qual tinc molt material per casa (gràcies, Marina).

Les primeres sessions del taller les vam dedicar a les il·lusions òptiques, falses percepcions i ocasions en què el cervell ens enganya. Vam veure'n diversos exemples, els vam comentar, i després vam dedicar la part pràctica a reproduir alguns dels efectes que havíem vist. Els resultats, com podeu veure en el vídeo següent. són espectaculars.

Alguns dels efectes del vídeo els vaig proposar com a repte, pensant que eren gairebé impossibles de reproduir amb els mitjans que teníem. Com gairebé sempre, em vaig equivocar. Aquesta activitat em va recordar que, si els alumnes estan motivats amb el que fan, són capaços de fer qualsevol cosa que es proposin.

L'aventura de Les Vinyes

Començo.

Començo el meu primer curs com a professor d'anglès a l'ensenyament públic. Començo el meu segon curs com a professor a l'ESO. Començo el meu desè any com a professor d'anglès.

I començo en una escola que no és exactament com les altres. L'Institut Escola Les Vinyes, de Castellbisbal, és una escola diferent. D'entrada, és dels pocs centres públics que ofereixen educació infantil, primària i ESO a la vegada, tot i que els equips docents estan separats. No hi ha batxillerat. Però, més important que això, és un centre que aposta per la innovació en la docència, integrat i com a referent del projecte Nova Escola 21. Treball per projectes, ènfasi en les competències, organització en equips docents en comptes dels tradicionals departaments, una relació amb l'alumnat basada en l'autonomia... 

És clar que per a algú acabat d'aterrar a l'ensenyament a l'ESO això suposa un repte important. I justament per això em fa tanta il·lusió. Què hi ha de més emocionant i enriquidor que els reptes? Un repte és una oportunitat per aprendre, per millorar, per avançar en aquest camí infinit cap a la perfecció i que porta, com a molt, i amb sort, a alguns moments de felicitat pura si un alumne et diu que "per fi començo a entendre l'assignatura", o "m'agrada que siguis el meu tutor".

Per aquestes coses em val la pena la meva feina, i pel fet de pensar que  aporto el meu gra de sorra a fer dels joves uns adults capaços de millorar el món que es trobaran quan siguin ells que l'hagin de fer girar.

El meu propòsit aquest any: mirar, escoltar, absorbir, aprendre, col·laborar, i aportar el que pugui a aquest projecte engrescador al qual em va sumar un equip directiu a qui estaré eternament agraït.

Tinc la sort, a més, de comptar amb uns companys d'equip docent fenomenals, que formen un ambient molt agradable, i cadascun amb uns trets diferents dels quals puc aprendre: l'experiència, la dolçor, la innovació, la passió, la confiança, la visió...

En aquest bloc em proposo d'explicar algunes de les experiències i activitats en les quals participi com a professor i que pensi que poden aportar alguna cosa a d'altres professors o membres de la comunitat educativa.

Començo.